06 July 2009

Vull ser barbamec!

Aquesta nit he tingut un altre somni. Bé, de fet un malson (no hauria d'haver demanat doble de picant amb el "chile" amb carn d'ahir a la nit...).

El cas és que em sortien pèls pel nas i les orelles.
Molts pèls.
Pèls d'aquests negres, gruixuts, llargs. D'aquests que normalment en surten només un o dos i fan molt mal quan te'ls arrenques, però que si no ho fas et passes el dia amb la sensació que tothom s'hi fixa i riu, o, pitjor, li fan fàstic.
No cal que us en digui més, només pensar-hi se'm posen el pèls (els altres) de punta.

(És una obsessió que tinc...)

29 June 2009

Faltes



Mai he sabut ben bé per què, però el cas és que de tant en tant em dóna per pensar que, si hagués d'escollir, què voldria que em faltés.
Vull dir, quina mena de discapacitat física preferiria tenir.
(També em dóna sovint per pensar què faria si tingués un fill amb alguna discapacitat psíquica, però això sí ho tinc clar i té a veure amb el que explicava l'altre dia; potser un altre dia ho escrigui).

No voldria en absolut que em faltés un braç (ja no diguem dos): em seria força difícil nedar i cuinar, escriure al ritme que penso, abraçar.
No m'agradaria ser mut: de tant en tant va bé un bon crit; i tot i que sovint parlo amb els ulls, hi ha coses que s'han de dir - encara que sigui en veu baixa, a cau d'orella.
Sovint penso que escolliria l'oïda: et pots comunicar prou bé amb les mans (de fet igualment podria parlar); i seria un avantatge, vivint com vivim en el segon país més sorollós del món, i a mi sempre m'ha molestat molt, el soroll (per això m'agrada tant fer submarinisme, tot i que fa moooooolt que no en faig: sota l'aigua ningú et parla, no hi ha cotxes, tot és tranquil i va a baixa velocitat). Però aleshores no podria escoltar tantes i tantes cançons que m'emocionen.
I sense vista... Sense vista no pots veure les coses boniques del món, la flor que regalaries, la cara dels qui estimes...; de fet no pots veure res, i això et fa estar especialment desvalgut. Crec que és el pitjor.

La meva conclusió sempre és que sense una cama s'està prou bé, al final t'hi acostumes, i de fet l'única cosa que no pots fer és alguns esports, ni caminar 5 hores seguides (la pota de fusta no aguanta tant).
Només espero que no m'hagin de tallar l'altra, doncs sembla que se m'està gangrenant (potser per l' esforç d'haver de treballar per dos?).

26 June 2009

Xarxes-34

Sóc un d'aquells estranys seguidors entusiasta del programa REDES (ara el miro per Internet, però he vist que aquesta temporada, per fi!, l'han passat a un horari "normal").

El programa de fa 2 setmanes em va encantar, i és apte per a tots el públics, altament recomanable: parla del cervell i d'evolució, però amb explicacions i teories molt ben explicades, gens "científiques" i molt entenedores en general, tot basat en anècdotes força divertides.



A més a més en podreu extreure algunes lliçons sorprenents. Com a mínim us farà pensar en algunes coses. Sobretot els darrers 15 minuts, en què parla de la memòria, la presa de decisions, i la comunicació.

M'agrada especialment l'anècdota de les entrades de teatre: arribes al teatre i te n'adones que has perdut les entrades. Te'n vas enfadat per haver llençat els diners i no haver vist l'obra? O en compres unes altres, pensant que la re-inversió val la pena, i gaudeixes de l'espectacle tot i que t'ha costat el doble?
Hi ha una teoria econòmica que parla d'això, extrapolable a qualsevol àmbit de la vida: hem invertit temps, o diners, o esforços, o qualsevol recurs, en alguna cosa (un hobby, una feina, un llibre, un dietista...), i un dia sentim que ho volem deixar, però ens costa fer-ho perquè pensem que els esforços dedicats fins aleshores serien malaguanyats i no els recuperarem. Però també podem veure l'ampolla mig plena, i pensar en que, si ho deixem córrer, haurem recuperat per al nostre futur tots els esforços que hi dedicaríem si hi continuéssim, i que podrem dedicar a un altre projecte potser més engrescador (a més a més, el que hem fet fins ara no s'ha de considerar una pèrdua de temps encara que ho deixem: sempre en podem extreure alguna lliçó).
És a dir, no prenguis les teves decisions basant-te en els recursos o esforços que ja has dedicat a un projecte, sinó en els beneficis futurs que pots obtenir i els recursos que necessites invertir-hi a partir d'ara!

Mireu el vídeo...

22 June 2009

Cangurs



Sempre he volgut tenir 3 fills - i, per què no, 4; però hi ha certs problemes logístics, de m2 a casa, de diners òbviament, etc.
Com que no sembla gaire probable que hi arribi (s'haurien de donar unes quantes conjuncions astrals altament enrevessades), he pensat en suplir-ho treballant de cangur. És una feina que m'agrada i, per què no dir-ho, se'm dóna bé. (De fet, un somni/idea que tinc des de fa molt de temps es obrir -crear?, muntar?, posar en marxa?- una escola... Però suposo que fan falta mooooolts diners per a això! És un tema que dóna per a molt, millor el deixo per a un altre post).

En fi, entre setmana és difícil, tinc un bon horari però és un horari al cap i a la fi, i a més a més de tant en tant em toca fer hores extres, o algun viatge.
Però els caps de setmana tinc gairebé plena disponibilitat (amb certs condicionants, és clar, però segur que m'ho podria manegar).
També penso que és un ofici bastant sexista, que s'hauria d'obrir una mica més al sexe masculí (no valen dobles lectures, aquí!!), igual que per exemple el de mestressa de casa o el de dona de fer feines; són algunes de les meves altres opcions...

Encara no tinc tarifes, tot és negociable. Si teniu fills i en necessiteu algun, o coneixeu algú, o coneixeu algú que coneix algú... Bé, penjo aquí el meu CV (sense referències, per allò de la privacitat i tal):

- 1974 a 1976: pràctiques i immersió amb bebès a l'Escola Bressol PEQUES (Barcelona)
- 1977 a 1986: pràctiques i immersió a Infantil i Primària a l'Escola Virolai (Barcelona)
- 1990 a 1997: monitor de nens, entre 6 i 13 anys
- 2004-2005: Máster intensiu amb (1) nadó
- 2005 fins l'actualitat: Postgrau full time en grups reduïts (parelles i, esporàdicament, grups de 4-5-6).

19 June 2009

Homeopatia

Abans que res he de dir que el meu concepte (profà) sobre la medicina moderna per al tractament de les "malalties" més comunes és força pobre: l'alleugerir el símptomes (mal de cap, mal d'esquena, constipat,...) sense atacar l'arrel del problema; el tirar de Vademècum, esperant que la nostra malaltia caigui dins del percentil d'eficàcia científicament estudiat; o els interessos foscos que sovint rodegen la indústria farmacèutica. Per no parlar de les visites de 3 minuts al CAP del barri, on et despatxen més ràpid que a la carnisseria.
Per això m'interessen les teràpies alternatives: com funcionen, en què es basen, si tenen algun fonament científic al darrera...
Una de les que està més de moda és la homeopatia. Fins i tot a molts països ha aconseguit un cert suport per part dels governs dins les polítiques sanitàries (Anglaterra i França, per exemple!). A priori la seva definició sembla prou correcta: allò que et fa mal també et pot curar, en dosis adequadament petites (al cap i a la fi aquest és el mateix fonament que el de les vacunes). El problema arriba quan rasques una mica.
Jo fins fa poc no hi tenia res en contra, cadascú és lliure de creure's el que vulgui. Però he anat investigant i el que he trobat no és gaire encoratjador. A la xarxa trobareu milers de pàgines amb estudis a favor i en contra, unes més raonades, d'altres més viscerals. Per a una bona explicació del que realment és l'homeopatia, la millor (la més asèptica?) que he trobat és aquesta.
(Un contraatac el podeu llegir aquí).
Resumiré breument els 4 punts que crec més interessants, pilars fonamentals en els quals es basa l'homeopatia, i que són els que poden semblar més discutible i/o no s'han aconseguit demostrar mai.

1. L'inventor de la cosa (un tal Hahnemann, no sé si doctor o no), fa més de 150 va fer uns experiments en els quals administrava la substància homeopàtica a persones sanes, enregistrava els resultats (els mals que provocava) i d'aquí concloïa per a quines cures servia aquesta substància. Això era a principis del 1800, amb tot el rigor científic de l'època. Experiments fets per una sola persona; sense controls; sense contrastos. Des d'aleshores, els seus resultats pràcticament no s'han revisat, ni actualitzat, ni millorat, i segueixen sent la base teòrica on tot comença.

2. Com més gran és la dilució de la substància en aigua, millor (més potent el seu efecte). Sembla ser que sense límit. Aquí la química es comença a barallar amb la teoria.

3. L'aigua "té memòria", i tot i desaparèixer la substància en la dilució, el solvent (l'aigua) "guardaria" les propietats curatives de la medicina que hi hem dissolt. Això explicaria en part el punt anterior, però entrem perillosament en un terreny esotèric.

4. Falsabilitat. En el mètode científic, qualsevol teoria ha de ser falsable, és a dir, s'ha de poder invalidar mitjançant una observació o una experiència que la desmenteixin. El problema dels defensors de l'homeopatia no és que acceptin de millor o pitjor grat els estudis que demostren que no funciona (sembla ser que tots els que s'han fet amb rigor i seguint criteris científics han arribat a aquesta conclusió; i a l'inrevés: tots els que han demostrat que funciona, s'ha pogut demostrar que no utilitzaven un mètode científicament acceptable); el problema, dic, és que al final arriben a la conclusió de que la homeopatia és una "ciència no falsable". Però si es treballa amb la hipòtesi de que la teoria no és falsable, aleshores no es pot demostrar que funciona d'una manera científica, i estarem d'acord que aquesta seria l'única manera de demostrar-ho objectivament. De no ser així, entrem de ple en el camp del "dogma de fe", una cosa de la que sempre sempre sempre he estat en contra:
- en religió (Déu existeix, perquè ho dic jo)
- en futbol (el Barça és l'equip que millor futbol fa, perquè ho dic jo)
- en política (els del PP són pitjor que els del PSOE, perquè ho dic jo)
- etc. etc.

Per separat, a cada un d'aquests punts se'ls podria treure punta en un sentit i en un altre. Però els quatre alhora... Mmmm, com a mínim és sospitós. Més enllà d'aquests quatre punts, els defensors acostumen a entrar en aspectes força místics i difícilment discutibles - per absurds. La literatura n'és extensa i fàcil de trobar.

Voldria acabar esmentant l'efecte placebo. Molta gent diu que l'homeopatia no pot ser-ho, perquè funciona en nens petits i animals, que no tenen l'enteniment prou desenvolupat com per a que un placebo tingui efecte sobre ells. Doncs bé, sembla ser que també existeix un "efecte placebo per poders" (bé, de fet no sé com és el nom exacte en català o castellà; en anglès, és placebo by proxy): a tu et sembla que el teu gos o el teu bebè milloren en donar-los la "medicina", perquè creus que ha de funcionar. Per suposat això pot ser així en un constipat, una otitis, o un èczema. O també podria ser que en aquests casos l'homeopatia funcionés.

Jo, per si de cas, si mai tinc una tuberculosi, arítmia bradicàrdia, o un glioma, em sembla que passaré de l'homeòpata que em va recomanar la meva mare i aniré a un bon hospital.

Bé, i de fet, si les meves filles tenen un èczema, també.

15 June 2009

Tour de France

¡¡Llegan las vacaciones!!

Ayer soñé con ellas: hacía un Tour de Francia algo especial (ir a Francia siempre es algo especial; es lo que tiene ser un francófilo irredento).

Salíamos en un viejo Toyota Avensis familiar (break, les llaman ellos - ¿y por qué un coche japonés, y no un Renault como el mío?; es lo que tienen los sueños, suelen ser así de absurdos). (Por cierto, me acabo de dar cuenta de que he soñado en castellano...). En fin, como he dormido poco no tenía tiempo que perder en el típico embotellamiento en La Junquera, así que enseguida hemos llegado a Avignon, una ciudad que me encanta, con el río, su ciudadela amurallada, sus callejones adoquinados; y el festival de teatro en julio, de lo mejor que se puede hacer en verano. Además, en Avignon... Bueno, Avignon me encanta.

Después casi he podido oler la lavanda que inunda las carreteras de la Provenza, mientras las cigarras cantarinas ahogaban los ronquidos del motor. Entre verde y malva, salpicado con el dorado de algunos girasoles, ha aparecido el color intenso del mar: en Marsella debíamos recoger dos maletas, y aún hemos tenido tiempo de darnos un chapuzón en una cala escondida en medio de la ciudad.

Hacia el norte, con los Alpes à portée de la main, hemos pasado por Lyon, una ciudad que siempre he querido conocer (me gustan las ciudades por las que pasa un río, un río de verdad, por el medio). Tal vez otra noche pueda soñarla... Poco después parábamos, y nos quedábamos unos días en un pueblecito de la Borgoña, a un lado el río, al otro el bosque.

Con el alba llegábamos a la Ciudad de la Luz. Ah!, París... qué ganas tengo de ir...

Curiosamente, no he soñado la vuelta. ¿Tal vez aún no me he despertado?

12 June 2009

Tragicomèdia



Fa temps vaig llegir en una entrevista, diria que amb un director de cine, que deia que quan estàs trist has de fer una comèdia, i quan estàs feliç és el moment de fer un bon (per gran) drama.

La qüestió és:
- penses això abans de posar-te a escriure, i en fas cas?
- o escrius el que et surt, i quan ho rellegeixes et ve aquest adagi al cap?