Abans que res he de dir que el meu concepte (profà) sobre la medicina moderna per al tractament de les "malalties" més comunes és força pobre: l'alleugerir el símptomes (mal de cap, mal d'esquena, constipat,...) sense atacar l'arrel del problema; el tirar de Vademècum, esperant que la nostra malaltia caigui dins del percentil d'eficàcia científicament estudiat; o els interessos foscos que sovint rodegen la indústria farmacèutica. Per no parlar de les visites de 3 minuts al CAP del barri, on et despatxen més ràpid que a la carnisseria.
Per això m'interessen les teràpies alternatives: com funcionen, en què es basen, si tenen algun fonament científic al darrera...
Una de les que està més de moda és la homeopatia. Fins i tot a molts països ha aconseguit un cert suport per part dels governs dins les polítiques sanitàries (Anglaterra i França, per exemple!). A priori la seva definició sembla prou correcta: allò que et fa mal també et pot curar, en dosis adequadament petites (al cap i a la fi aquest és el mateix fonament que el de les vacunes). El problema arriba quan rasques una mica.
Jo fins fa poc no hi tenia res en contra, cadascú és lliure de creure's el que vulgui. Però he anat investigant i el que he trobat no és gaire encoratjador. A la xarxa trobareu milers de pàgines amb estudis a favor i en contra, unes més raonades, d'altres més viscerals. Per a una bona explicació del que realment és l'homeopatia, la millor (la més asèptica?) que he trobat és aquesta.
(Un contraatac el podeu llegir aquí).
Resumiré breument els 4 punts que crec més interessants, pilars fonamentals en els quals es basa l'homeopatia, i que són els que poden semblar més discutible i/o no s'han aconseguit demostrar mai.
1. L'inventor de la cosa (un tal Hahnemann, no sé si doctor o no), fa més de 150 va fer uns experiments en els quals administrava la substància homeopàtica a persones sanes, enregistrava els resultats (els mals que provocava) i d'aquí concloïa per a quines cures servia aquesta substància. Això era a principis del 1800, amb tot el rigor científic de l'època. Experiments fets per una sola persona; sense controls; sense contrastos. Des d'aleshores, els seus resultats pràcticament no s'han revisat, ni actualitzat, ni millorat, i segueixen sent la base teòrica on tot comença.
2. Com més gran és la dilució de la substància en aigua, millor (més potent el seu efecte). Sembla ser que sense límit. Aquí la química es comença a barallar amb la teoria.
3. L'aigua "té memòria", i tot i desaparèixer la substància en la dilució, el solvent (l'aigua) "guardaria" les propietats curatives de la medicina que hi hem dissolt. Això explicaria en part el punt anterior, però entrem perillosament en un terreny esotèric.
4. Falsabilitat. En el mètode científic, qualsevol teoria ha de ser falsable, és a dir, s'ha de poder invalidar mitjançant una observació o una experiència que la desmenteixin. El problema dels defensors de l'homeopatia no és que acceptin de millor o pitjor grat els estudis que demostren que no funciona (sembla ser que tots els que s'han fet amb rigor i seguint criteris científics han arribat a aquesta conclusió; i a l'inrevés: tots els que han demostrat que funciona, s'ha pogut demostrar que no utilitzaven un mètode científicament acceptable); el problema, dic, és que al final arriben a la conclusió de que la homeopatia és una "ciència no falsable". Però si es treballa amb la hipòtesi de que la teoria no és falsable, aleshores no es pot demostrar que funciona d'una manera científica, i estarem d'acord que aquesta seria l'única manera de demostrar-ho objectivament. De no ser així, entrem de ple en el camp del "dogma de fe", una cosa de la que sempre sempre sempre he estat en contra:
- en religió (Déu existeix, perquè ho dic jo)
- en futbol (el Barça és l'equip que millor futbol fa, perquè ho dic jo)
- en política (els del PP són pitjor que els del PSOE, perquè ho dic jo)
- etc. etc.
Per separat, a cada un d'aquests punts se'ls podria treure punta en un sentit i en un altre. Però els quatre alhora... Mmmm, com a mínim és sospitós. Més enllà d'aquests quatre punts, els defensors acostumen a entrar en aspectes força místics i difícilment discutibles - per absurds. La literatura n'és extensa i fàcil de trobar.
Voldria acabar esmentant l'efecte placebo. Molta gent diu que l'homeopatia no pot ser-ho, perquè funciona en nens petits i animals, que no tenen l'enteniment prou desenvolupat com per a que un placebo tingui efecte sobre ells. Doncs bé, sembla ser que també existeix un "efecte placebo per poders" (bé, de fet no sé com és el nom exacte en català o castellà; en anglès, és placebo by proxy): a tu et sembla que el teu gos o el teu bebè milloren en donar-los la "medicina", perquè creus que ha de funcionar. Per suposat això pot ser així en un constipat, una otitis, o un èczema. O també podria ser que en aquests casos l'homeopatia funcionés.
Jo, per si de cas, si mai tinc una tuberculosi, arítmia bradicàrdia, o un glioma, em sembla que passaré de l'homeòpata que em va recomanar la meva mare i aniré a un bon hospital.
Bé, i de fet, si les meves filles tenen un èczema, també.
